
Què és elWest Highland Way
El West Highland Way és la ruta a peu de llarg recorregut més famosa d’Escòcia.
Inaugurada el 1980, comença a Milngavie, al nord de Glasgow, i acaba a Fort William, la capital dels esports de muntanya d’Escòcia i del Regne Unit. Recorre els 154 quilòmetres que separen aquestes dues poblacions. La guia oficial la divideix en 8 etapes, d’aproximadament 20 quilòmetres cadascuna.
Durada
8 dies
Distància
154 km
Desnivell acumulat
4.498 m
La seva fama és deguda, sobretot, al fet que el trajecte creua o voreja alguns dels paratges naturals més impressionants d’Escòcia, com el Loch Lommond, Rannoch Moor, Glencoe o Ben Nevis.
Hi ha moltes respostes vàlides a la pregunta Què és el West Highland Way, però una d’elles podria ben ser quelcom semblant a “els millors paisatges d’escòcia en 7 dies”. I dic 7 perquè la primera etapa transcorre en un entorn molt civilitzat, per dir-ho d’alguna manera: comença en un parc urbà, i segueix per camins amples i de recorregut agradable.
Milngavie és un bon punt de partida, està molt ben connectat amb Glasgow, i permet a l’excursionista una evolució paisatgística molt interessant: des dels paisatges amables de les lowlands (terres baixes), a la duresa i magnificiéncia de les highlands (terres altes).
Aquesta transició es fa, sobretot, durant els dos dies en que el West Highland Way recorre el Loch Lomond, una transició de la qual el mateix llac n’és un bon exemple.
Sortint del Loch Lomond el paisatge és totalment diferent: les muntanyes comencen a elevar-se, els boscos van desapareixent, i l’esperit de caminada familiar va transformant-se en el d’aventura.
Pocs llocs millors on impregnar-se d’aquest esperit que a Crianlarich, que si bé queda fora de la ruta oficial, té un trencant perfectament senyalitzat que permet arribar-hi. Crianlarich és un petit poblet, d’uns 200 habitants. Se’l considera la porta d’entrada a les Highlands, fet que l’ha convertit en una mena de centre espiritual de l’excursionisme escocès.
A partir d’aquí, la ruta va serpentejant entre munros, creuant paisatges idíl·lics, i oferint-nos unes vistes meravelloses de part de les Highlands occidentals, fins a l’arribada a Fort William, on acaba el West Highland Way però en comencen d’altres.
Els escocesos anomenen munro a les muntanyes escoceses d’una alçada superior a 914,4m (3000 peus). El nom és degut a Sir Hugh Munro, qui el 1891 en va fer un cens exhaustiu.
És un llac fronterer, on finalitzen les Lowlands i comencen les Highlands. I ho reflecteix clarament: ample i ple d’illes al sud, estret i profund al nord.
Menys conegut pels visitants que el llac Ness, però preferit pels escocesos, el Loch Lomond apareix en cançons, en frases fetes, i en una llarga llista de pel·lícules o sèries.
El llac marca un abans i un després dins el West Highland Way, passant del terreny pla i amables de les dues primeres etapes, als paisatges més ferèstecs de les terres altes.
El 2005, els lectors de la revista britànica Radio Times, van escollir el Loch Lomond com el sisè paratge natural més bonic de la Gran Bretanya.
Diuen els escocesos que a Rannoch Moor l’infern pot no ser calent
Un moor o moorland és una zona erma, inhabitada i sense cultivar, el que en català en diríem un ermàs o un erm. Rannoch Moor és, potser, el moor més gran d’Escòcia, amb 130 quilòmetres quadrats d’extensió. Dic potser perquè els límits no són clars, ni els d’un moor en general, ni els de Rannoch Moor en particular.
Rannoch Moor és una vastíssima extensió de terra formada per pantans, petits llacs (els escocesos en diuen lochans), rius i afloraments rocosos, i destaca especialment per la flora i la fauna. S’hi pot trobar galls fers, cabirols, cérvols … a més d’una infinitat d’insectes, ocells i plantes. La Rannoch-rush, una espècie vegetal que a Gran Bretanya només creix aquí.
L’absència de tot és el tret més destacat pels excursionistes quan hi passen: tranquil·litat i calma absoluta, si el temps acompanya. Si no ho fa, són uns 20 quilòmetres totalment exposats a les inclemències del temps sense cap refugi evident. Ja sabem què en diuen els escocesos de Rannoch Moor.
El Ben Nevis, per altra banda, és el cim més alt del Regne Unit, amb 1344 metres d’altitud.
Situat a tocar de Fort William, el cim rep uns 100.000 muntanyistes l’any, sent una de les destinacions més populars dels esports d’aventura.
Molts escocesos consideren Glencoe com l’indret més bonic d’Escòcia
La millor època per fer el West Highland Way
Ara que ja s’ha explicat què és el West Highland Way, la següent pregunta podria ser, quan és millor fer-lo?
Primer de tot, aquest és un tema molt personal. De novembre a març, si no sou muntanyencs experts, oblideu-vos de fer el West Highland Way: podeu trobar-vos amb condicions meteorològiques dures, necessitant l’ús de raquetes de neu o grampons, sobretot a les etapes finals, o bé haver-vos d’orientar mitjançant mapa i brúixola, perquè el camí ha desaparegut sota una capa de neu.
Tot i que durant aquests mesos pot haver-hi setmanes favorables per fer el camí, especialment durant l’hivern més suau, i que els últims dies de març i inicis de la primavera el temps pot ser agradable, pot canviar ràpidament i convertir un dia assolellat en un dia desagradable i complicat. Durant aquesta època, s’ha de ser més conscient que mai de les dificultats que poden aparèixer. La gent de Walking Highlands us informen de la preparació necessària per endinsar-se a les Highlands durant l’hivern.
Maig és el mes amb menys pluja en aquesta part d’Escòcia, i el dia ja és molt llarg. Suposo que per això és el mes preferit pels escocesos per fer el camí. Jo el vaig fer la primera setmana de maig, i podeu veure a les fotografies que el paisatge no sembla gens primaveral. Juny és el segon mes menys plujós, i ja tot és de color verd. Primavera i tardor és l’època on el camí és més bonic (com a tot arreu, vaja), tot i que potser climatològicament la primavera allà comença més tard, sobretot passat Crianlarich.
Es pot fer algun munro dels que el West Highland Way passa a prop, com el Ben Lomond, el mateix Ben Nevis, o el Ben More. És probable que, fins al maig, a la part més alta hi hagi encara neu, i fins i tot, boira.
Però si la pluja pot ser un gran obstacle, el més fotut és el vent. N’hi bufa molt, i amb moltes ganes!! El vent que feia, per exemple, pujant a Conic Hill (350 metres), era tan fort que desequilibrava.