És millor viatjar ple d’esperança que arribar
Robert Louis Stevenson

Els dissabtes al matí, Glasgow dorm. Esperant el tren de les 8:31 érem 5 persones, tres d’elles amb motxilla. Al tren de les 8:20, que he deixat marxar per no esprintar, n’han pujat tres més. El tren ha sortit i ha arribat puntual, i a Milngavie totes fèiem pinta de començar el West Highland Way.

Milngavie és el que ells en diuen un commuter town, el que per nosaltres seria una ciutat dormitori. La Wikipedia diu que té uns 12.000 habitants, però la sensació que fa és la de ser un poble de 300, amb la plaça on comença el West Highland Way com a centre neuràlgic.

Cap allà comença el West Highland Way, a Milngavie
A les nou del matí, aquella placeta feia pinta a Festa Major. Dos gaiters, gent fent-se fotos, un munt de gent amb la mateixa samarreta groga, gent posant-se al mig de les fotos dels altres… Semblava que hi hagués alguna cursa o caminada popular; suposo que el fet que dilluns sigui festiu també ha contribuït que molta gent faci una part de la ruta (o tota) començant avui.

I bé, quan hi ha molta gent a la sortida, què passa? Que te’ls vas trobant tot el dia. Heu anat mai a Sant Maurici un agost? Doncs aquí ha sigut semblant: difícil no veure algú en algun moment davant teu.

Primera etapa del West Highland Way: de Milngavie a Drymen

Però com que l’important és participar, però sobretot en aquesta entrada ho és la ruta, deixeu-m’he parlar de l’etapa. La d’avui ha sigut de 19,5 km. La decepció que m’he emportat quan, mentre agonitzava de cansament, he vist que no era de 15 com em pensava…

La sortida de Milngavie és molt urbana, per dir-ho d’alguna manera, és un parc com els que pots trobar a Glasgow o Edinburgh, ple d’arbres, i amb un camí en perfectes condicions. Llavors, de sobte, et trobes envoltat de prats, que no conreus. I ja està. A vegades veus vaques, a vegades ovelles, que ara n’hi ha de petitetes i ens han fet badar mentre s’empaitaven, a vegades alguna granja, o un B&B, però res que al final et fes parar a treure la càmera de la butxaca (ja no dic la rèflex). Fins i tot el camí ha sigut monòton, semblava un camí asfaltat fa temps que han deixat a la seva sort i que en un clima dur com l’escocès ja només en queda petits records.

Més bosquet sortint de Milngavie · The West Highland Way
L’al·licient ha vingut en les poques vegades que el camí ens ha portat per sobre un turó i hem tingut unes vistes espectaculars: Conic Hill, Ben Lomond, i fins i tot el més incipient Loch Lomond amb algunes de les seves Illes. També la part que transcorre pel Mugdock Wood, un country park d’aquests que tants en tenen, és molt bonic. I el trosset amb el llac Craigallian a la dreta, també. Potser no és tan monòtona com el cansament m’ha fet pensar.

De totes maneres, tampoc passa res. La guia ja ho comenta: és un dia per prendre contacte amb l’entorn, d’escalfament. Demà toca contacte directe amb el Loch Lomond, i abandonar gradualment les Lowlands per endinsar-nos a les Highlands.

Arribant a Drymen

El dia ha finalitzat a Drymen, un d’aquests assentaments escocesos que ens pensem que són pobles. I, per ser més exactes, en aquesta fantàstica fonda que és The Dreamer Inn: les habitacions tenen tot el que pots necessitar (com a mínim la meva, no he entrat a cap altra!), són noves i la decoració és moderna, les cambreres i el cambrer són molt amables, i el menjar és molt bo, el Cullen Skink, que és un dels meus plats escocesos preferits, l’he trobat fabulós!

No feu massa cas del GPX: a la part final, m’he deixat el tracker pausat durant un parell o tres de km…

Galeria fotogràfica

Les fotos del camí de Milngavie a Drymen

La ruta, al detall

Mapa i perfil per on transcorre el West Highland Way entre Milngavie i Drymen

Total distance: 20778 m
Total climbing: 1556 m
Total descent: -1573 m
Total time: 05:17:38