We twa hae run about the braes,
and pu’d the gowans fine;
But we’ve wander’d mony a weary fit,
sin auld lang syne
Els dos hem corregut per les pendents
i recollit belles margarides,
però hem vagat molt amb els peus adolorits
des dels vells temps.
Robert Burns

Auld Lang Syne, (L'hora dels adéus original),

Es deia Pepe i era de Badajoz. Va arribar a Fort William fa setze anys, fugint d’un divorci, amb la intenció d’estar-hi uns mesos. Hi va trobar una gallega, i ja no va tornar. És taxista i propietari d’una petita companyia de taxis, pare de dues criatures escoceses, i té una clienta que es gasta l’ajuda per a alcoholisme al bingo i al taxi que l’hi porta, ja que és abstèmia.

Senya indicatiu del West Highland Way

Senya indicatiu del West Highland Way

 

El Pepe m’ha portat de Fort William a Kinlochleven. Hi havia un bus a les 7:50, i un altre a les 10:25. Com que he arribat a l’estació a les 8:10, no m’ha quedat cap altra opció que gastar-me £45 per poder començar a caminar a una hora decent. L’empresa de busos ha retallat un 20% la freqüència de pas en veure retallades un 20% les subvencions que rebia per part del Council de Fort William. I les principals retallades han sigut el diumenge. Si voleu que us digui la veritat, ni ho sé, que és diumenge.

Cap allà · The West Highland WayA Fort William feia gotes, i a Kinlochleven també. He anat al supermercat, que els diumenges també està obert, per comprar un entrepà i segellar el Passport, que només hi tinc tres segells gràcies a haver-hi pensat tan sovint. Al supermercat m’han dit que el segell l’he d’anar a buscar a l’oficina de correus, i els diumenges tanquen. No sé si realment ha entès el segell que buscava, però és igual, no vindrà d’un menys i tenia ganes de començar a caminar.

El camí creua Kinlochleven per la part nord, seguint la mateixa carretera, la B 863. L’abandona uns centenars de metres després de deixar el poble, i s’endinsa per un bosquet, guanyant alçada ràpidament, i, per tant, amb un pendent considerable. Pujant, m’han avançat dos homes que semblaven discutir entre ells, sobretot el que anava davant feia pinta d’estar bastant enfadat. El de darrere m’ha semblat ser l’holandès de Glenardran House, però he pensat que ja havia d’haver acabat la ruta.

Mentre el camí va ascendint pel vessant d’Am Bodach i va guanyant alçada, les vistes sobre el Loch Leven van guanyant dramatisme, que dirien aquí. Al final, quan el bosc s’acaba, el camí entre més cap a la muntanya i el llac desapareix. A partir d’aquest punt, el camí travessa la falda de diferents muntanyes, i no s’entra dins un altre bosc fins que s’assoleix ben bé la meitat de la ruta. Per tant, es resta completament exposat als elements durant uns 10 quilòmetres. I els elements d’Escòcia, com ja sabem, són, sobretot, el vent i la pluja, que han augmentat tan bon punt he perdut la protecció del bosc.

Tigh-na-sleubhaich · The West Highland Way

Tigh-na-sleubhaich · The West Highland Way

 

El camí va ascendint suaument envoltant per muntanyes que comencen a ser verdes, i per petits ramats d’ovelles que van apareixent aleatòriament. L’aigua que va caient ja forma rierols que van tallant el camí, cada vegada més freqüentment i cada vegada més amples i difícils de creuar sense posar-hi els peus al bell mig. Així, fent equilibris sobre pedres i amb un genoll mig cascat, m’he trobat les dues noies alemanyes que havia conegut sortint d’Inveroran. M’he alegrat que, tot i la lesió, hagin seguit caminant i ja els hi falti poc per finalitzar el West Highland Way. I m’han vingut al cap la parella d’Alemanya, esperant que, en un parell de dies, també puguin arribar a Fort William.

A Lairigmór, el camí baixa fins a travessar el  nascut riu Kiachnish, i es torna a enfilar amunt. Aquí la pluja ha deixat de caure, i el vent ha tornat a bufar amb força, suposo que per deixar-nos a tots ben sequets per a l’arribada a Fort William. Però no. La pluja, quan ja estava ben sec, ha tornat, i el vent no ha afluixat gens, així que altre cop m’he quedat xop de cap a peus.

La pluja ha parat arribant a la vall de Glen Nevis, a uns 300 metres d’altitud, i amb molt bones vistes a Ben Nevis, que estava tapat pels núvols. He pensat que potser el vent se’ls emportaria i podríem gaudir del privilegi de veure el cim més alt del Regne Unit de ben a prop. Però no. El clima no perdona. Ni l’últim dia.

Aquest tram, a part de mostrar la bellesa de l’alta muntanya escocesa, també mostra la cara contrària: grans extensions de boscos talats. El paisatge, realment, és devastador. Extensions grandioses del que abans eren boscos immensos i ara només són soques arrelades que donen la sensació d’un cementiri militar d’aquests de les pel·lícules del Vietnam.

Impressiona, sobretot, quan creues el bosc de Blar a’Chaorainn: el que durant una bona estona és un bosc frondós d’arbres alts i grossos, de sobte esdevé el miratge de la destrucció a la qual els homes sotmetem el planeta. Hauria de ser una zona de visita obligatòria, tot i que potser les fàbriques de mobles no hi estarien molt d’acord.

Camí de Fort William · The West Highland Way

Camí de Fort William · The West Highland Way

 

Passada aquesta zona de desolació total, es torna a entrar al bosc, i ja no s’abandona fins a gairebé arribar a Fort William. Aproximadament a mitja ruta, hi ha un plafó indicatiu sobre la batalla d’Inverlochy. És un dels pocs plafons d’aquest tipus que hi ha durant el camí. Mentre llegia la desfeta dels Campbell, ha arribat una noia de Califòrnia que feia el camí de nord a sud, sense mapa ni guia, amb pantalons curts i ben carregada. Una altra que espero que pugui finalitzar-lo.

Encara que el cartell indiqui que aquest punt és la meitat de la ruta, sembla molt més proper a Fort William que a Kinlochleven. Potser per la protecció que dóna el bosc, potser per les ganes d’arribar, però el camí es fa ràpidament, sobretot a partir de Dùn Deardial, una antiga fortificació dels celtes i posteriorment dels pictes, que fou cremada, i que ofereix vistes fantàstiques a Ben Nevis, i a partir de la qual s’abandona el camí de cabres que és l’antiga carretera militar per entrar en una pista asfaltada. Com que els núvols seguien tapant Ben Nevis i seguia plovent amb força ganes, he seguit caminant obviant la visita històrica, que Fort William no podia ser gaire lluny.

Antic final del West Highland Way

I no ho era. Al cap de poc, el camí es desvia: recte se’n va cap al Wallace Parking, i cap a la dreta ens condueix a una carretera. Una llàstima que un camí tan espectacular acabi amb un parell de quilòmetres caminant per la vorera d’una carretera. La pluja ha augmentat, i ha començat a tronar. I la carretera no acabava. Finalment, comencen a aparèixer cases de forma regular, i ja fa pinta a població. I quan la pluja ja era intensa, a la llunyania ha aparegut el símbol de l’antic final del camí!!

Per fi, el final!, exclama, amb un anglès de marcat accent escocès, la noia que venia darrere meu. No, no, encara s’ha d’arribar fins al centre!, li dic. No he sigut l’únic que ha arribat ben apurat a Fort William. Des d’aquest punt fins al centre de la ciutat encara hi ha un quilòmetre ben bo. I quin quilòmetre. Plovent a bots i a barrals i amb les botes plenes d’aigua, els pantalons, que no eren impermeables, completament xops, i la sensació d’estar carregant quatre o cinc quilos d’aigua, he arribat a High Street, el carrer comercial. Només calia creuar-lo.

I finalment, al fons, enmig de la pluja, i amb trons de banda sonora, ha aparegut Gordon Square i l’estàtua Sore feet (peus nafrats) amb la companyia d’un excursionista assegut, pèl roig i amb barba, a qui no importava massa mullar-se una mica més. El nom de l’estàtua, no té res de casual.

Assegut al costat d’una estàtua, sota un diluvi, moll de cap a peus, amb una turmellera, una genollera, una cuixera, un peu embenat i una espatlla adolorida, ha acabat la grandíssima experiència del West Highland Way.

I la felicitat ha sigut immensa.

 

Acabat el West Highland Way!

Acabat el West Highland Way!

FI

Galeria fotogràfica

Les fotos del camí de Kinlochleven a Fort William

La ruta, al detall

Mapa i perfil per on transcorre el West Highland Way entre Kinlochleven i Fort William

Total distance: 25852 m
Total climbing: 2712 m
Total descent: -2709 m
Total time: 07:24:10