Qui vol viatjar feliç, ha de viatjar lleuger

Antoine de Saint-Exupéry

El Petit Príncep,

M’he trobat al Greg, que no recordo com es diu, marxant amb els seus tres companys, quan jo anava a esmorzar. Era l’inquilí del bothy del costat. Havia fet el West Highland Way la setmana passada en bicicleta i aquesta el feia caminant, en només cinc dies. El vespre anterior vam estar comentant la duresa del terreny d’aquell dia, que ell també havia conegut a la parella d’americans, que jo també havia conegut a la parella d’alemanys, i, després de preguntar-me sobre la història de Catalunya, vam posar-nos una estona amb els anglesos. Havia votat Yes.

Ha començat a ploure, tímidament, mentre el ferri em retornava a l’altra riba del Loch Lomond. En els últims minuts de convivència amb el llac, Escòcia s’ha mostrat tal com és: una terra dura, freda, humida, inhòspita, que no dóna treva. Per això els escocesos són gent amable, càlida, simpàtica, propera, disposats sempre a ajudar-te.

Inverarnan Crianlarich · The West Highland Way

D’Inverarnan a Crianlarich sota la pluja

La ruta d’avui d’Inverarnan a Crianlarich és la més curta de totes, només deu quilòmetres, més tres que no havia fet el dia anterior. Arriba a Crianlarich, que és d’alguna manera el centre espiritual de l’excursionisme escocès: és on s’hi va fundar la primera associació excursionista. A més, els Hills of Crianlarich, els tres turons que envolten el poblet, són cims que tot bon muntanyista ha d’haver fet. És un poblet ben curiós: hi ha un alberg, un hotel, 3 o 4 B&B, una botigueta on tenen de tot, policia, parròquia, guarderia, estació de tren, parada de bus, i lavabos públics.

També hi ha el Ben More Lodge, amb un cambrer i una cambrera simpatiquíssims, i un escocès fill d’italià que, quan li sembla, es posa a tocar la guitarra i a cantar. I clar, hi ha cases, però potser n’hi ha quatre o cinc. Bé, el fet és que la ruta d’avui ha acabat allà.

El camí d’Inverarnan a Crianlarich no té cap mena de dificultat. Pendents suaus, camí acceptable, i distància curta. Això, en un dia normal. Però ha plogut fins ben entrada la nit. I ha fet vent. I la pluja ha deixat els camins completament enfangats, però d’una forma insospitada: hi havia bassals de fang de 50 o 60 metres, d’aquells on se’t queda la bota enganxada. Les pedres, que el camí n’està ple, patinaven. I el vent et tirava l’aigua directament a la cara.

El Camí comença a passar factura

A tot això, s’hi ha afegit un dolor amb inflamació al genoll esquerre, una butllofa que comença a ser massa gran al peu de la mateixa cama, i inflamació del turmell a l’altra. Així que el que havia de ser un camí fàcil i ràpid s’ha acabat convertint en una tortura de gairebé sis hores per fer uns quinze quilòmetres. No m’he tret la motxilla ni per fer fotos, n’he fet quatre i només amb el mòbil, no espereu massa qualitat.

The West Highland Way d'Inverarnan a Crianlarich

Tampoc és d’estranyar, però, que el meu cos hagi començat a dir prou entre Inverarnan i Crianlarich: la meva preparació física, després d’un any d’activitat esportiva irregular i poc freqüent, va consistir a lesionar-me un abductor a l’abril després de tan sols un mes de córrer un o dos cops per setmana. A la poca o nul·la preparació, s’hi ha d’afegir la tossuderia de voler carregar amb tota la motxilla durant la ruta (uns 14 o 15 quilos).

Mentre creuava Glen Falloch, un passeig súper bonic al voltant del riu Falloch, amb els seus salts d’aigua, he decidit que demà m’agafo festa. Demà descanso, tu. Que sóc aquí per gaudir i passar-m’ho bé i de moment, avui, està sent tot el contrari. I quan torni a caminar, si hi torno, que ja ho veurem, serà només amb una motxilla petita que compraré a la botiga del poble, si en tenen.

Així que, mentre reorganitzava mentalment el viatge, he arribat al punt on el camí et deixa escollir entre seguir cap a Tyndrum, o bé desviar-te cap a Crianlarich. Amb les forces i els peus que em quedaven, sota la pluja, tot moll i les mans gelades, he seguit cap a la dreta, enmig d’un bosc… Quin bosc, nens!!!

Crianlarich, camp base a partir d’ara

Les fotos del bosc, però, demà passat, que demà descansaré. Com que des de Crianlarich hi ha bona comunicació amb els inicis i finals de ruta dels pròxims dies, he cancel·lat els allotjaments, excepte les dues nits a Fort William (la segona era perquè volia pujar el Ben Nevis, però crec que un altre any serà). He pogut allargar l’estada al Ben More Lodge una nit més, i el cambrer mateix m’ha buscat un B&B per les dues nits que ells no m’han pogut recol·locar.

Ben More Lodge, l'allotjament a Crianlarich · The West Highland Way

El Ben More Lodge és un B&B amb un pub i un restaurant a la planta baixa, uns bungalows de fusta prop de la casa, i una petita zona de càmping més allunyada. M’he passat la tarda al bar, provant whiskies, parlant amb el cambrer i la cambrera, i sentint com tocava l’italiano-escocès.

Mentre sopava al mateix Ben More Lodge, se m’ha assegut a taula un padrí, i m’ha preguntat com tenia el genoll. Hem estat xerrant una bona estona, m’ha explicat que havia estat a Barcelona i a Lloret, i que el Camí, quan plou, és dur i no val la pena. Després ha vingut i m’ha regalat un tub d’ibuprofèn en gel, que sembla que ha fet miracles.

Crec que podré continuar. Gràcies, Greg!!

Galeria fotogràfica

Les fotos del camí d’Inverarnan a Crianlarich

La ruta, al detall

Mapa i perfil per on transcorre el West Highland Way entre Inverarnan i Crianlarich

Total distance: 15504 m
Total climbing: 1736 m
Total descent: -1606 m
Total time: 05:45:27