És molt perillós, Frodo, travessar la porta”, em solia dir.
“Vas cap al Camí, i si no vigiles, les teves passes no saps on et poden portar”

J. R. R. Tolkien

El Senyor dels Anells,

En un sistema finit, limitat i sempre curt, com són les vacances, Glasgow n’és la víctima. I no pas per demèrit seu, sinó perquè amb Edimburg a 50 milles, poques ciutats hi tenen res a fer. La gent té el costum de no recomanar-la, de dir que a Escòcia hi ha llocs millors per visitar. Permeteu-me discrepar.

Fotografia urbana a Glasgow

Modernitat i victorianisme es conjuguen perfectament al llarg de tota la ciutat

 

Glasgow és una ciutat que val molt la pena visitar: Té racons fantàstics, edificis victorians immensos, parcs, museus, cementiris i catedral. I riu. I jardí botànic. I centres comercials. I també edificis moderns. I un munt de pubs i locals on hi han començat bandes que s’han convertit en mundialment conegudes, i d’altres que no però que són igual de bones. És la ciutat on la gent d’Edimburg s’escapa per sortir de festa.

Però, comencem des del principi.

El principi

Resulta que el dia 29 d’abril em vaig despertar amb molt mal de gola, i amb les glàndules aquelles del coll mig inflamades. Era el colofó a l’estirament de l’abductor que feia gairebé un mes que arrossegava, al mig estirament de l’altre, i a les punxades que de tant en tant tinc a la cama per culpa d’una periostitis tibial autodiagnosticada.

La situació molt greu no era, siguem sincers, si no fos perquè dos dies després tenia previst començar el West Highland Way.

Però sí que podia empitjorar. Per exemple, podia perdre l’avió. No ha passat, no us preocupeu, tot i els meus reiterats intents per aconseguir-ho, oblidant-me primer el bitllet a casa, i després perdent-lo al mig del duty-free. Curiosament, ja l’havia perdut abans un bitllet a l’aeroport. I també anant a Glasgow, tot i que aquella vegada passant per Edimburg. Les dues van tenir final feliç, però feliç dels de veritat, sense casament.

De Prestwick a Glasgow

En resum, que no ha empitjorat i després de tres hores de vol a l’aeroport de Prestwick m’ha recollit un taxista amb pinta d’ex-estibador al qual la Margareth Thatcher va donar pel sac. El taxista era de Glasgow i del Rangers, dues característiques que reafirmaven la meva teoria d’ex-estibador. Una altra característica que destacava en l’home era el seu Glaswegian, que és l’anglès passat pel sedàs de l’Scott (o a la inversa, depèn de qui t’ho expliqui), que solen parlar a Glasgow. Així que els 40 minuts de Prestwick a la city han passat entre converses coherents i aye‘s meus delatant que no m’assabentava de res.

El riu Clyde, a Glasgow

L’esplendorós riu Clyde

 

Després d’acomiadar-nos amb un parell de good luck i una encaixada de mans, he entrat a l’hotel on passaré aquesta nit i la següent. Era dels més barats que vaig trobar. I es nota: té cortines, sí, tot un luxe a Escòcia. I també té un bullidor d’aigua, una cadira que se m’ha desmuntat quan m’hi he arrepenjat i un llit que fa baixada, exactament com el terra que l’aguanta. I tele, això sí. Mai entendré la gent que va a un hotel a mirar la tele.

Ara ja és demà i em disposo a passar la segona nit al llit que fa baixada. Sembla que Glasgow, Déu o el destí m’ha volgut compensar el mèrit d’haver passat la nit anterior sobre el matalàs amb un fantàstic dia del tot assolellat.

Visita tranquil·la per Glasgow

Com que a Glasgow ja hi havia estat,  i tampoc tenia la intenció de cansar-me massa, que els dies de caminar comencen demà, he dedicat el matí a seguir el riu Clyde, una de les artèries i símbols de Glasgow i segurament el que més palesa la condició de la nova Glasgow, aquesta ciutat moderna que va canviar la indústria pesant (amb molt de sacrifici de la gent humil, tot sigui dit (els rics, ja ho sabem, no se sacrifiquen mai)) per la tecnològica, que va netejar el riu per retornar-lo a la ciutat, i que va substituir drassanes per torres de vidre. Sigui com sigui, passejar pel Clyde quan llueix el sol és un plaer,  tant per al relaxament, com per contemplar l’arquitectura d’alguns dels edificis més moderns que trobem a la vora del riu.

Fotografia urbana a Glasgow

Texas no són ben bé de Glasgow, però la Sharleen sí.

 

La tarda l’he dedicat al West End, zona amb una ràtio de turistes baixa, i avui també de nadius. Suposo que la combinació de sol + divendres + festiu el dilluns ha animat als glaswegians ha ocupat totes les terrasses del centre. El West End és una zona residencial però amb una oferta d’oci molt interessant i poc massificada. Podeu trobar-hi un munt de locals i les seves respectives terrasses a la part aquesta dels blocs britànics que queda sota el carrer. Música en viu, grups extraordinaris, i molta moguda cultural i especialment musical. Entre anar i tornar, una bona caminada.

Però si és la primera vegada que la visiteu…

Evidentment, si és el primer cop que visiteu Glasgow, no us podeu perdre el Kelvingrove Museum (amb un Dalí i tot), el parc que hi ha just davant (Kelvingrove park, evidentment), el centre i les seves estacions i l’Ajuntament i l’estàtua de Wellington amb el con al cap i els fantàstics edificis grandiosament victorians que poblen els carrers amples i assolellats de la Glasgow que va començar a despuntar a partir de la revolució industrial, la catedral, la necròpolis, la universitat i el Celtic Park. I segurament em deixo coses.

Demà sí. Demà comença la veritable raó de tot plegat. A Milnganvie, que els escocesos pronuncien Mulgai, i la resta com podem.

Galeria fotogràfica

Les fotos que demostren que Glasgow val la pena