Retornar a la ciutat
on vas deixar-hi els anys
curosament plegats
dins els records de l’altra
que és el pedaç de tu
que no viatja.

Mireia Calafell

Costures, Retornar,

Un viatge a Escòcia no pot acabar sense trepitjar Edimburg. Si més no, si el viatge el faig jo. I si qui viatja sou vosaltres, faríeu bé de seguir el meu exemple.

El tren ha sortit de Fort William a les 11:40, direcció Glasgow. L’anterior passava a les 7:40, i la veritat és que tenia moltes ganes de dormir, així que he preferit vagar una hora llarga, gairebé dues, per la ciutat, que no haver de matinar i fer-ho tot amb presses.

No ha sigut un bon dia per vagar per Fort William. Ha plogut tot el matí, i a estones amb molta intensitat, així que, altre cop, he acabat ben moll. Però, la veritat, és que ha sigut un bon comiat, la pluja. Hi ha res més escocès que la pluja? El whisky, potser, però val una pasta.

The Meadows, a Edimburg

The Meadows, a Edimburg

Acomiadant Fort William…

He arribat a l’estació poc després de les 10 del matí, el check-out de l’hotel era a les 10, i amb la pluja que queia no m’he entretingut massa. Amb una motxilla davant i una darrera, no ve massa de gust entrar a botigues atapeïdes de souvenirs, i encara menys a les d’atapeïdes de material de muntanyisme que tampoc necessito. Però un cop a l’estació, i veient que hi havia d’estar més d’una hora, he preferit mullar-me de nou, i anar a buscar el punt d’informació que no havia vist, per, com a mínim, tenir el segell del punt final del West Highland Way.

L’he trobada, l’oficina d’informació. I sort, perquè en aquell moment queia un bon patac d’aigua. Però, en un moment de despistació dels meus, i després de repassar la botiga de dalt a baix, he marxat amb una samarreta d’aquestes de “I’ve finished the West Highland Way”, però sense el segell. Que hi farem…

He arribat a l’estació deu minuts abans que arribés el tren, i semblava que la majoria de passatgers havíem fet el camí. Hi havia moltes cares conegudes: l’anglès i la seva dona, que l’última etapa va decidir no fer-la per la pluja; la Luna, la gossa que m’havia acompanyat durant el descens de Màm Carraigh fins a Inveroran, amb la seva propietària i la mare d’ella; les dues noies alemanyes, que van acabar el camí sota la tempesta; la parella que anava just darrere meu en arribar, i que també estaven allotjats al mateix hotel que jo; i altres persones amb qui no havíem intercanviat cap paraula però si algun gest de complicitat.

… i desfent el West Highland Way en tren

I dins el vagó, casualment, he tingut assegut, a l’altre costat de passadís, a l’holandès i el seu amic de Crianlarich. Havien acabat el West Highland Way també el dia anterior, i de fet eren els que m’havien avançat tot just començar l’etapa. El seu amic semblava més tranquil. Hem estat parlant una estona del camí, de la bellesa, de la duresa, del clima, de la pluja, de la gent… L’amic vol tornar, aquest estiu, per fer-lo amb la seva dona, en cinc dies.

White Horse Close, Edimburg

White Horse Close, Edimburg

 

Estava assegut d’esquena a la direcció del tren, així que m’he acomiadat d’ells i he buscat un seient que em permetés viatjar de cara. Aquest viatge de quatre hores en tren és fantàstic, i una gran part del trajecte desfà el camí fet. Primer tira cap a l’interior, cap a l’est, vorejant Ben Nevis pel nord, dues estacions després, gira cap al sud, cap a Corrour, que és una estació amb un bar i amb un alberg a dos quilòmetres a peu o en bici, però mai en cotxe, on havia de passar-hi les dues properes nits, però que vaig haver de cancel·lar a causa dels problemes físics.

Al cap de poc, el tren entra a Rannoch Moor, i retroba el camí a Bridge of Orchy. Des d’aquí, el segueix fins al nord del Loch Lommond, on es torna a separar del camí per vorejar el llac per la riba oest, per separar-se’n quan aquest s’eixampla, i resseguir pel costat est el Loch Long. Finalment, aquest llac esdevé el riu Clyde, el paisatge esdevé monòton i el tren arriba a l’estació Glasgow Queen Street, que òbviament és a Glasgow. Allà ha tocat canviar de tren i comprar el bitllet cap a Edimburg, que on hem arribat en uns 40 minuts.

Els darrers comiats, a Edimburg

A Waverly Station, en baixar, he tornat a coincidir amb l’holandès. Li he explicat quatre visites recomanables a la ciutat, i ens hem acomiadat, esperant retrobar-nos el dimarts mirant el Bayer Münich – Barça. Retrobament que, finalment, no esdevindrà.

A Edimburg, la pluja ha continuat, i no només a l’arribada. Dels cinc dies que hi he estat, crec que ha plogut cada dia, encara que només fos quatre gotes. I ha fet vent, aquest element tant o més típic a Edimburg que la pluja. I he decidit tallar-me els cabells, fart que se’m posin als ulls.

L’estada ha sigut diferent. Vaig agafar l’allotjament a Newington, cap al sud de la ciutat, a uns 35 minuts del centre, a peu i a bon ritme. És una zona fantàstica, que no coneixia massa: plena d’edificis d’aparença victoriana, residencial, tranquil·la, sense turistes, i amb un munt de busos que et porten al centre quan no vols caminar. A deu minuts tens els Meadows, un parc magnífic, tocant de la universitat. I  també a deu minuts tens Holyrood Park, 260 hectàrees de parc, amb turons, llacs, penya-segats basàltics, l’Arthur Seat’s, el palau de la reina, i el parlament escocès on ben aviat proclamaran la independència.

I aquí comença la Royal Mile, que és l’artèria de l’Old Town, el nucli medieval i històric d’Edimburg, on passejar-hi amb calma esdevé una delícia: entrar als close, descobrir que s’amaga darrere els noms dels pubs, contemplar les vistes que algun carreronet amaga de la ciutat… He intentat perdre’m pel New Town, i he arribat, sense voler-ho, al Royal Botanic Garden, que és un dels meus racons (de 28 hectàrees) preferits d’Edimburg.

Royal Botanic Garden, Edimburg

Royal Botanic Garden, Edimburg

 

Al castell només m’hi he atansat un dia, sense entrar-hi. Sabeu a qui m’hi he trobat? A la parella d’alemanys!! L’Ina i el Sebastien. No us podeu imaginar que contents ens hem posat!! No van poder acabar el camí. L’última etapa en què vam coincidir van fer nit a Tyndrum, i l’endemà van seguir fins a Bridge of Orchy. Durant aquell dia, al Sebastien li va començar a fer mal l’altre genoll, així que van decidir tornar a Glasgow. Havien estat a Aberdeen, visitaven Edimburg, i també volien anar a Stirling. Ens hem dit els noms, ens hem donat els facebooks, i ens hem acomiadat, sense tancar la porta a un altre retrobament casual. Aquest cop, però, ha sigut el darrer.

I també, l’última fuetada del West Highland Way.

Galeria fotogràfica

A Edimburg em passaria el dia fent fotos…