Dia 2: Drymen – Rowardennan

Hi havia tres taules ocupades esmorzant a primera hora, dues parelles i jo. La meva, al costat dels finestrals. Estava absent mirant com plovia quan m’ha portat els ous remenats. Plou, m’ha dit. Ha agafat una cadira, i m’ha començat a explicar que van obrir fa uns mesos, que va fer un març i un abril molt càlids, que ella ha fet el West Highland Way sencer un parell de vegades… Viatjar sol fa que la gent t’ofereixi una mica més de proximitat, una mica més de simpatia, una mica més d’amabilitat. En definitiva, una mica més d’humanitat.

M’ha costat, però he hagut d’abandonar la calidesa de The Drymen Inn per la pluja i el vent escocès.

Començant el segon dia, de Drymen a Rowardennan

Sortint de Drymen cap a Rowardennan toca agafar la carretera, quedant completament a l’abast dels cops de vent. Al cap d’uns minuts, el camí trenca a la dreta, vorejant el bosc High Wood, al qual més endavant s’endinsarà plenament, per després seguir pel Garadhban Forest. Del primer bosc se n’extreu fusta, donant-li, en algunes ocasions, un aire apocalíptic total. Aquí, a recer del vent, la pluja gairebé ni ha molestat, i el camí ha transcorregut per una pista forestal asfaltada que s’ha anat cobrint d’una finíssima capa de fang que els caminants hem anat esculpint. Finalment, el camí arriba a una bifurcació: cap a l’esquerra qui vagi amb gos o no vulgui vorejar Conic Hill (una ascensió d’uns 300 metres), i recte qui vulgui seguir el camí autèntic.

La noia anglesa que caminava amb les mans a la butxaca i havia passat, per no enfangar-se, per sobre la paret d’un pontet com si res, ha decidit agafar el camí fàcil. Jo he seguit recte, fins a trobar una tanca d’aquestes pel ramat, però que sembla que també para el vent: només sortir del bosc creuant la tanca, el paisatge ha canviat sobtadament, els arbres i el verd han desaparegut, i tot ha esdevingut marronós, àrid i sec, tot i que els dos últims adjectius són del tot erronis. També el temps s’ha endurit, el vent ha retornat amb molta força, portant la famosa pluja de costat escocesa.

Connic Hill i El Loch Lommond

Des d’aquest punt, la ruta voreja Conic Hill, un turonet de 350 metres que la pluja, i sobretot el fort vent, han convertit en bastant dur: quan bufava de costat, desequilibrava, i quan ho feia de cara, t’obligava a fer una passa o dues endarrere. Just abans que el camí iniciï la baixada, hi ha la ruta d’atac del cim, que només feien els qui anaven amb motxilla petita o sense.

El descens és suau, i ben aviat ha fet oblidar l’abductor de la cuixa dreta, la butllofa del peu esquerre, les botes plenes d’aigua, i la motxilla que ja tornava a pesar: veure aparèixer el Loch Lomond darrere Conic Hill ho cura tot. Encara que sigui en blanc i negre.

La visió del Loch Lomond acompanya relativament poc, aviat el camí entra en un espai protegit, el Millennium Forest, que és un bosc espectacular. Justament entrant al bosc, ha deixat de ploure, així que he aprofitat per treure’m caputxa, gorra, guants, la rèflex, fer fotos i badar mentre picava una mica. Badant badant, se m’ha atansat un grup de quatre persones grans (costa saber l’edat de la gent quan van coberts amb una caputxa) i la dona m’ha preguntat si estava perdut. Xino-xano he arribat al Visitor Centre de Balmaha, recuperant la visió del Loch Lomond, que ja no abandonaré fins d’aquí a dos dies.

Arribant a Rowardennan

A partir de Balmaha, meitat de la ruta d’avui, el camí va resseguint la vora del llac suaument, fins que arriba a Rowardennan Forest. Aquí comença un tram realment dur: als 15 quilòmetres ja fets, s’hi afegeix el fet de pujar i baixar un seguit de turonets que per matxacar les cuixes van d’allò més bé. A més, molts tenen trams d’escales, que encara empitjoren més la situació. En un hi he trobat a una parella, ell amb gorra i cueta, i ella amb una cabellera canosa i asseguda a les escales, rebentada. Falten unes cinc milles, m’ha dit.

No me l’he cregut, però no s’ha equivocat de massa. Gairebé una hora llarga després, he arribat al Rowardennan Lodge, un fantàstic alberg dels Youth Hostel. Estava ple de gent amb qui vam coincidir a Milngavie, a Drymen, i amb qui ens hem anat avançant a estones. També hi ha molts compeed, benes compressores, turmelleres, cuixeres i genolleres. Ha sigut un dia dur, diem tots, en anglès, encara que no sigui l’idioma de molts.

Serà l’última vegada que tants dels que vam començar tornem a coincidir.